La infància  és una etapa caracteritzada per un intens desenvolupament de la persona. En aquest període és quan es produeix un major canvi a tots els nivells (físics , intel·lectuals, emocionals, socials).

La infància és la etapa on tenim una major capacitat d’aprenentatge, i és el moment d’adquirir els coneixements més bàsics que configuraran  els pilars de la personalitat adulta. És on aprenem a llegir, a escriure, a comunicar-nos,  relacionar-nos, a conèixer els nostres límits i les nostres capacitats…

Quan detectem dificultats significatives en algun d’aquests àmbits és important fer una adequada avaluació diagnòstica a nivell psicològic i/o psicopedagògic per tal de poder definir la intervenció més adient.

L’adolescència és una etapa complexa caracteritzada per la necessitat de diferenciació i de reafirmar la pròpia identitat. És una etapa de transició entre la infància i l’ edat adulta, en la que ja no som nens, però encara no som adults.

En l’adolescència es donen uns canvis físics que habitualment no van al mateix ritme que la maduresa emocional, això fa que sovint l’adolescent experimenti sentiments d’ inseguretat i de desorientació.
En aquesta etapa el grup d’amics passa a ser un referent necessari e important.

En aquesta època es viu una relació contradictòria amb la figura adulta, ja que per una banda neix la necessitat de diferenciació i autonomia respecta aquesta i per altre banda, l’adult segueix sent una figura necessària. Aquesta ambivalència suposa sovint conflictes en les relacions familiars.

L’edat adulta és la etapa més llarga del cicle vital. És un període de consolidació dels canvis experimentats en etapes anteriors ( l’autonomia, el caràcter, i la identitat). En l’edat adulta definim el nostre projecte vital: formació, feina, amistats, parella, família , fills, … són alguns dels aspectes que formaran part del nostre projecte de vida.

De vegades sorgeixen problemes que no sabem com gestionar, que ens sobrepassen o que fan disminuir significativament la nostra qualitat de vida. D’altres vegades apareixen trastorns o psicopatologies pròpies d’aquesta etapa .

En ambdós casos la psicologia clínica tracta aquestes problemàtiques i ens dóna eines per millorar la qualitat de vida de les persones que les pateixen.